1) Després, examinant atentament el que jo era i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les meves altres coses, se'n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tot la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó per creure que jo existís; a partir d'aquí vaig conèixer que jo era una substànciatal que tota la seva essència o naturelesa no era sinó pensar, i que per existir no necessitava cap lloc ni depenia de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual cosa sóc allò que sóc , és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l'ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.
2) Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error,vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que hi ha homes que s'equicoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com falses totes les raons que finsllavors havia admés com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui vertader, vaig resoldre fingir que totes les coses que fins a llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més vertaderes que les il·lusions dels meus somnis. Però inmediatement després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: penso, per tant existeixo, era tan ferma i segura que totes les més extrevegants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.
2) Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error,vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que hi ha homes que s'equicoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com falses totes les raons que finsllavors havia admés com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui vertader, vaig resoldre fingir que totes les coses que fins a llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més vertaderes que les il·lusions dels meus somnis. Però inmediatement després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: penso, per tant existeixo, era tan ferma i segura que totes les més extrevegants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.
Descartes, Discurs del mètode.
Aina Gràcia
Albert Viaplana
Ivan Linares
Hola! Crec que és bastant original i diferent als altres vídeos el fet de grabar-ho però no directe a la càmara, sinó fent com un "debat" entre vosaltres!
ResponEliminaDescartes ens platenja moltes preguntes sobre l'autèntica existència de l'èsser humà, però una cosa si que és està clara, el fet de que nosaltres pensem vol dir que exisitim. Amb aquesta afirmació planteja el dubte de la poca relació que tenim amb el nostre cos, pot ser, és només una suposició, realment la única cosa real de la que nosaltres en som conscients és de la nostra ment, però el nostre cos, és a dir, del que estem consituïts, potser no és real, ni res del que ens envolta.
ResponEliminaAndrea Padilla 1r Batxillerat. A
Per mi Descartes és una mica "complicat", ja que planteja moltes preguntes i situacions, per acabar dient penso doncs existeixo. Sí, es veritat, si penses és que has d'existir, però també pots fer moltes altres coses i existir...
ResponEliminaMalgrat això la nostra ment, sempre estarà en nosaltres, i mentres siguem conscients dels nostres pensaments, podrem saber que estem existint de veritat!
Mireia Vidal
1r batx. A
Centrant-nos en Descartes, ell planteja molts dubtes sobre si existim o no, sobre si el que percebim ara mateix és perquè existim o si ens enganyen en aquest cas els nostres sentits. Però, ell, l'afirmació que dóna és que si l'humà pensa, vol dir que existeix, ja que pensar vol dir que en veritat existim al poder captar molts pensaments i altres coses.
ResponEliminaElena Martinez
1r Batx A.
"Penso, per tant existeixo" aquesta frase de Descartes hem fa pensar molt i donar-li moltes voltes a el que això significa.
ResponEliminaEll diu, que l'única certesa que té de que està existint en aquest moment és que està pensant i això em fa pensar que en el moment que deixem de pensar, que vol dir que no existim? És realment complex el significat de la frase i realment jo personalment, crec que hi han moltes altres coses en mi, i en el meu voltant que hem fan pensar que existeixo, a part del fet de pensar.
Maria Aznar
1r batx A
Jonatan:
ResponEliminaAquesta frase indica que tenim la certesa absoluta que de que existim és que pensem, Descartes dubtaba i pel simple fet d'això va tindre la certessa de que existía
Jonatan Martínez
1r-a de Batxillerat
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaQuan Descartes diu penso, per tant existeixo, ens està donant un argument clau per saber que la nostra existència és certa. Però només amb saber que existim és suficient? Crec que aquest tema és força complicat perquè ens genera canvis a la base segons nosaltres necessària per a la nostre existència i forma de vida, de ser.. i és que tornen al de sempre. Realment som el que creiem ser? Ell només afirma que existim perquè pensem i tenim sentiments. Però i la resta? podríem pensar que la resta són com nosaltres? però i si no és així i la resta és tot fruit de la nostra ment?
ResponEliminaClara Peyrecave Capo
1er Batxillerat A
Hola! jo penso que en el cas de matrix no és veu clar si una cosa és real o no, és a dir que en la pel·lícula ens mostra dos mons, un on hi han milers de persones, i l'altre on et conectes a una especie de màquina per poder anar a aquell mon on és troba tota aquella gent. Peró en cap moment no sabs si es real o no, ja que un dels dos pot ser fals.
ResponEliminaTot i així penso que Descartes ens dona informació de la nostra existencia.
Peró penso que aquest tema és pot arribar a fer un debat per que hi han coses que et fa pensar el que és real i el que no ho és.
---> Sergi Navarro
ResponEliminaBé, aquest és un dels temes una mica dificilots, però si os anadoneu, veureu que el tema l'hem tractat a classe i no es tan dificil. Simplement Descartes planteja la realidad com l'entitat de les idees. Es a dir, no et pots fiar dels sentits (vista, tacte etc..) de l'unic que et pots fiar és de la ment (penso per tant existeixo)
salu2 :)
El vídeo està molt bé i al final és divertit i tot.
ResponEliminaParlant sobre el tema, jo no em crec gaire que pel simple fet de pensar, ja existim, ja que hi ha molts factors en la realitat que ens fan pensar que existim. Ara mateix em venen exemples a la ment, però no són gaire clars. Si algú se li acut algun exemple ben clar, ho agraïria molt.
Hola nois/noies!
ResponEliminaRespecte el vostre vídeo/treball la meva opinió és que el fet mateix de pensar que jo estic dubtant si el que penso es realment real o existeix, com a conseqüència és que jo existeixo. Crec que tot això ho diu tot. Les moltes preguntes que es fa Descartes, sense respostes ja et dona una resposta clara, que només sap que existeix pel simple fet que està pensant.
Mireia Sulé i Arimany. 1r Batxillerat B.
Andreu i nil:
ResponEliminaAmb això no estem d'acrod, per qu podem dubta de tot el que veiem, però, com que descartes era racionalista, i els racionalistes creien que a partir d'unes idees innates podem obtenir experièncuia, descartes no podria demostrar res, pordría arribar a negar tot el que veu, però tampoc ho pot demostar