1) Després, examinant atentament el que jo era i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les meves altres coses, se'n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tot la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó per creure que jo existís; a partir d'aquí vaig conèixer que jo era una substànciatal que tota la seva essència o naturelesa no era sinó pensar, i que per existir no necessitava cap lloc ni depenia de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual cosa sóc allò que sóc , és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l'ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.
2) Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error,vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que hi ha homes que s'equicoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com falses totes les raons que finsllavors havia admés com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui vertader, vaig resoldre fingir que totes les coses que fins a llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més vertaderes que les il·lusions dels meus somnis. Però inmediatement després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: PENSO, PER TANT EXISTEIXO, era tan ferma i segura que totes les més extrevegants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.
2) Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error,vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que hi ha homes que s'equicoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com falses totes les raons que finsllavors havia admés com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui vertader, vaig resoldre fingir que totes les coses que fins a llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més vertaderes que les il·lusions dels meus somnis. Però inmediatement després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: PENSO, PER TANT EXISTEIXO, era tan ferma i segura que totes les més extrevegants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.
Descartes, Discurs del mètode