L'ORÍGEN DE LES IDEES

Andreu Egea

Nil Datsira

Marcel, Sergi i Joel: Penso per tant existeixo

1) Després, examinant atentament el que jo era i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les meves altres coses, se'n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tot la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó per creure que jo existís; a partir d'aquí vaig conèixer que jo era una substànciatal que tota la seva essència o naturelesa no era sinó pensar, i que per existir no necessitava cap lloc ni depenia de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual cosa sóc allò que sóc , és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l'ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.

2) Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error,vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que hi ha homes que s'equicoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com falses totes les raons que finsllavors havia admés com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui vertader, vaig resoldre fingir que totes les coses que fins a llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més vertaderes que les il·lusions dels meus somnis. Però inmediatement després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: PENSO, PER TANT EXISTEIXO, era tan ferma i segura que totes les més extrevegants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.

Descartes, Discurs del mètode

Realitat i coneixement

Nosaltres: la Lubna, la Jéssica i la Maria hem treballat la relació entre la realitat i el coneixement. En especial ens hem basat en la Realitat, l'Idealisme i el Fenomenisme.

També, hem volgut saber l'opinió de dues persones i per això hi hem incorporat dues entrevistes.

Esperem que us agradi!

Lubna Talibi

Maria Aznar

Jéssica Sanguña

Quina relació hi ha entre el coneixement i la realitat coneguda?

El problema fonamental de la teoria del coneixement consisteix a precisar degudament en quin sentit una idea o un concepte són representacions mentals de les coses. Els sistemes clàssics sobre això són el realisme i l'antirealisme, en les seves formes d'idealisme i fenomenisme.

El realisme sosté l'existència independent de les coses, encara que ni siguin conegudes. Segons l'aomenat realisme ingenu o natural, que no arriba a distingir entre l'objecte conegut i el mateix objecte, perquè ignora l'elaboració de l'objecte deguda a la percepció humana, les coses són tal i com les coneixem. Per al realisme crític cal distingir entre les qualitats objectives i les subjectives de l'objecte conegut.

L'idealisme sosté que no exiteixen altres objectes o coses que els continguts de la pròpia consciència, o ment, com idees, vivències, sentiments, percepcions, o els anomenats objectes ideals, com, per exemple, les entitats matemàtiques, i les consciències o les ments -inclosa la de Déu- que els pensen. Berkeley va fer clàssica aquesta opinió sostenint que "ser és ser percebut", ja que, coneixent només idees i sent aquestes només continguts de la consciència humana, no tenim certesa ni coneixement algun de l'altra cosa que ni sigui de la pròpia idea subjectiva.

El fenomenisme (en la mesura en que pugui distingir-se de l'idealisme de barkeley), teoria segons la qual l'home no coneix la realitat de les coses, sinó només les seves aparences o fenòmens, pot contemplar-se com un estat intermedi entre el realisme i l'idealisme. Defensa una doble manera de ser de les coses: el que és la cosa en si i el que coneixem d'elles. En si les coses són inaccessibles al coneixement de l'esperit humà i són, com a màxim, intel·ligibles o pensables. El que d'elles coneixem, no obstant, no és pura receptivitat de l'esperit humà, perquè el coneixement és acció de l'esperit que configura i dóna forma a la materialitat caòtica del sensible. El món del coneixement és el món fenomènic, dels continguts de consciència. El fenomenisme s'acosta, doncs, a l'idealisme, però s'allunya d'ell quan admet l'existència de les coses merament intel·ligibles o pensables, encara que no cognoscibles, més enllà de l'experiència.

RACIONALISME O EMPIRISME

El nostre text explica que hi ha dues fonts del coneixement: el racionalisme i l' empirisme, el que es basa en la raó i el que es fonamenta en l'experiència.
A partir d'aquest text hem volgut interpretar aquets dos pensaments.
El vídeo té dues científiques (Berta i Abigail) que estan fent un experiment amb l'ADN, aquestes defensen la postura de l'empirisme, també trobem un professor de matemàtiques (Jonatan) que aquest defensa la raó; i finalment trobem dues filosòfes( judith i Abigail) que plantejen i donen una conclusió al problema de l'origen del coneixement.

Berta Broch
Judit Vazquez
Abigail Chad
Jonatan Martínez

Les Idees

Hola, som la Duna Bosch, la Mireia Garzón i la Marta Puig i aquí us presentem el nostre vídeo sobre el tema que encapçala aquesta entrada, Les Idees, des del punt de vista de Descartes, Locke i Berkeley.
El preludi és negligible ja que el vídeo parla per si sol, però si no hi ha clara alguna de les opinions i teories que s'argumenten no dubteu en proeguntar-nos-ho.

Esperem que us agradi,

L'equip de les tardes.





Per si no es reprodueix: http://vimeo.com/12030901

EL MITE DE LA CAVERNA

Nosaltres som la Mireia Cano, l’Elena Martinez i la Mireia Vidal, i ens ha tocat explicar El mite de la caverna, de Plató. A continuació podeu veure un recull de les parts més importants del mite, i tot seguit el vídeo.

 

- Ara, vaig continuar, imagina’t la nostra natura, pel que es refereix a la ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva infància, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni tornar el cap, i no veuen més que el que està davant ells. La llum els ve d’un foc encesa a una certa distància darrere ells sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat, al llarg del qual has d’imaginar un petit mur semblant a les barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis.

Pensa ara que al llarg d’aquest mur uns homes porten objectes de totes classes, figures d’homes i d’animals de fusta o de pedra, i de mil formes diferents, de manera que apareixen per sobre del mur. I naturalment entre els homes que passen, uns parlen i altres no diuen res.

S’assemblen a nosaltres. I primer que res, creus que en aquesta situació veuran una altra cosa de si mateixos i dels que estan al seu costat que unes ombres projectades per la llum del foc sobre el fons de la caverna que està enfront d’ells.

En resum, aquests presoners no atribuiran realitat més que a aquestes ombres?

És inevitable.

Suposem ara que se’ls alliberi de les seves cadenes i se’ls curi del seu error; mira el que resultaria naturalment de la nova situació en què anem a col·locar-los. Alliberem a un d’aquests presoners. L’obliguem a aixecar-se, a girar el cap, a caminar i a mirar cap al costat de la llum: no podrà fer res d’això sense patir, i l’enlluernament li impedirà distingir els objectes les ombres dels quals abans veia. Et pregunto què podrà respondre si algú li diu que fins llavors només havia contemplat ombres vanes, però que ara, més prop de la realitat i tornat cap a objectes més reals, veu amb més perfecció; i si a l’últim, mostrant-li cada objecte a mesura que pansa, se li obligués a força de preguntes a dir què és, no creus que es trobarà en un compromís, i que li semblarà més vertader el que veia abans que el que ara li mostren?

I si se li obliga a mirar la mateixa llum, no se li danyarien els ulls? No apartarà la seva mirada d’ella per dirigir-la a aquestes ombres que mira sense esforç? No creurà que aquestes ombres són realment més visibles que els objectes que li ensenyen?

I si ara l’arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí aspre i escarpat fins a la claredat del sol, aquesta violència no provocarà les seves queixes i la seva còlera? I quan estigui ja a ple sol, enlluernat per la seva resplendor, podrà veure algun dels objectes que anomenem vertaders?

Els seus ulls hauran d’acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior. El que més fàcilment veurà al principi seran les ombres, després les imatges dels homes i dels altres objectes reflectides en les aigües, i finalment els objectes mateixos. D’aquí dirigirà les seves mirades al cel, i suportarà més fàcilment la vista del cel durant la nit, quan contempli la lluna i les estrelles, que durant el dia el sol i la seva resplendor.

                                                                                                                   *  *  *

Ara bé, el que hem dit suposa, al contrari, que tota ànima posseeix la facultat d’aprendre, un òrgan de la ciència; i que, com uns ulls que no poguessin tornar-se cap a la llum si no girés també el cos sencer, l’òrgan de la intel·ligència ha de tornar-se amb l’ànima sencera des de la visió del que neix fins a la contemplació del que és i el que hi ha més lluminós en l’ésser; i a això hem anomenat el bé, no és així?

Tot l’art, vaig continuar, consisteix doncs en buscar la manera més fàcil i eficaç que l’ànima pugui realitzar la conversió que ha de fer. No es tracta de donar-li la facultat de veure, doncs ja la té. Però el seu òrgan no està dirigit en la bona direcció, no mira cap a on hauria s'adreçar-se: això és el que s’ha de corregir.