1) Després, examinant atentament el que jo era i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les meves altres coses, se'n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tot la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó per creure que jo existís; a partir d'aquí vaig conèixer que jo era una substànciatal que tota la seva essència o naturelesa no era sinó pensar, i que per existir no necessitava cap lloc ni depenia de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual cosa sóc allò que sóc , és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l'ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.
2) Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error,vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que hi ha homes que s'equicoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com falses totes les raons que finsllavors havia admés com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui vertader, vaig resoldre fingir que totes les coses que fins a llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més vertaderes que les il·lusions dels meus somnis. Però inmediatement després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: PENSO, PER TANT EXISTEIXO, era tan ferma i segura que totes les més extrevegants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.
2) Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error,vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que hi ha homes que s'equicoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com falses totes les raons que finsllavors havia admés com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui vertader, vaig resoldre fingir que totes les coses que fins a llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més vertaderes que les il·lusions dels meus somnis. Però inmediatement després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: PENSO, PER TANT EXISTEIXO, era tan ferma i segura que totes les més extrevegants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.
Descartes, Discurs del mètode
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaJonatan:
ResponEliminaM'ha agradat molt com heu enfocat el vostre treball!
realment la expressió que heu debatut "penso per tant existeixo és la frase realista per excel·lencia ja que com molt bé heu dit, Descartes deia que podem dubtar de tot perquè els sentits ens poden enganyar, menys de que dubtem, això segons descartes és la prova de que existim, tenim conciència d'un mateix per aquest simple motiu.
Molt bé! Estic absolutament aterrit per les declaracions metafísiques i obscures que heu fet en el vostre programa.
ResponEliminaUs proposo una qüestió: Si només puc estar segur d'un unic fet, que soc una "cosa que pensa", com creieu que articularà Descartes a partir d'aquesta primera veritat indubtable la demostració de l'existència del món?
La pregunta va tant pels realitzadors del programa com pels possibles comentaristes del mateix.
Isaac
Hola.
ResponEliminaL'ideia del jo penso i existeixo va sorgir a partir de Descartes, és a dir res més que [el jo penso] ens pot assegurar que nosaltres existim.
respecte a la pregunta de l'Isac, crec que si sóm una cosa que pensa és perque tenim vida, i apartir d'aqui podem dir que som una cosa que existeix.
La careta és genial!! M’he divertit molt la primera vegada que l’he vist. Bé la resposta a la quesito: Si només puc estar segur d'un únic fet, que soc una "cosa que pensa", com creieu que articularà Descartes a partir d'aquesta primera veritat indubtable la demostració de l'existència del món?
ResponEliminaDes d’un punt de vista totalment personal cerc que igual que estem dubtant que el que ens transmeten les percepcions, com podem dir que sóc una cosa que pensa si per a mi el pensament és una qüestió subjectiva que hem sembla una percepció? Així doncs no crac que Descartes articules res de nou, ja que era una experiència per a mi subjectiva.
En quan a que és real i que no, considero que no ho sabrem mai, si més no, mentre pensem que vivim o simplement vulguem descobrir-ho.
Mireia G.
1r B Batxillerat
Nois un vídeo molt original. Estic totalment d'acord amb Descartes, la única certesa de que nosaltres existim és la nostra ment, els nostres pensaments. Cada vegada que comento en aquest blog em plantejo si el que estic tocant en aquests moments són les tecles de l'ordinador o només és imaginació meva. fer aquests treballs ens planteja molts dubtes existencials que encara no han trobat una resposta.
ResponEliminaAndrea Padilla 1r Batxillerat A
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUn gran video i molt original!
ResponEliminaEstic d'acord amb l'Abigail, Descartes diu que pensa i per tant existeix, doncs si existim és perquè estem vius i hi ha vida. Tot i així com que no es refia dels sentits no serà fàcil avançar gaire més.
Laura Font
[Ui la careta, mai l'havia vist sencera!]
ResponEliminaObviant el que acabo de dir, molt bé! El programa era pastat a l'original.
Bé, ja entrant en la qüestió que vosaltres proposàveu, com es pot afirmar que alguna cosa és real si res del que ens envolta i que articula la nostra ment ho és... jo crec que no hi ha conducte que ens permeti de conèixer-la mai. Per entendre la realitat hauríem de fugir de la nostra essència humana i convertir-nos en un no res, sense artefactes per captar la realitat i que pogués incloure tota la realitat que existeix en el seu interior. Com això és amb la tecnologia d'avui impossible (i dubto que sigui possible mai) jo afirmo que no podem conèixer la realitat.
A més, ves a saber. Potser ni existeix la realitat, sinó que tot és un món creat per les poques idees primitives que teníem en néixer i que han creat el nostre entorn, d'on extreuen altres idees que teníem des de el naixement del nostre jo "espiritual" però que es guardaven al subconscient per ser represes amb l'evolució de l'individu.
Bé dir per darrer cop que heu fet un vidio molt original, i que estic plenament d'acord amb el que ha dit la Marta Puig, jo també afirmo que no podem coneixer la realitat, hi ha vegades que ens costa reconeixer a un mateix, imaginat la reaslitat, penso que es un tema molt complex i que no crec que mai es pugui concretar del tot.
ResponEliminaMarta Martí
Molt bé, nois, cuant el vaig veure, no podia parar de riure tant per l'accent que li heu posat, com per tot el muntatge.
ResponEliminaA part d'això, jo estic molt d'acord amb el que han anat dient els companys i companyes, i jo crec que mai podrem saber ni nosaltres, ni en un futur llunyà què és la realitat, i putse s'inventen unes altres teories noves, i encara ho tindran més difícil per conèixer o creure les teories els nostres futurs descendents.
Descartes va buscar buscar aquesta primera afirmació ("Penso per tan existeixo") com a base per recorre tot el coneixament de l'univers. A partir d'aquí volia recórrer de realitat en realitat fins a poder afirmar la realitat de l'univers, volia utilitzar el mateix mètode que el matemàtic.
ResponEliminaDescartes creia que a partir d'aquesta idea clara i diferenciada, per tant veritable, podriem anar trobant altres idees també veritables fins a recórre la veritat de l'univers.
Duna
Nosaltres també creiem que el Nöumen es possible, encara que alguns cops les aparences enganyen.
ResponEliminaGràcies per les felicitacions.
Hola nois!
ResponEliminaRespecte el vostre video esta força bé tant com l’heu presentat i com ho heu explicat, bona originalitat.
Jo penso, iguals que els meus companys, que mai coneixerem la realitat, ja que apart de que hi ha moltes aparences, la realitat es un fet on origina moltes preguntes.
Realment Descartes ja ho diu tot, si penses, existeixes i nega tot el que hi ha el seu voltant, fins i tot el seu cos. Així que amb aquest pensament és difícil crure amb la realitat.
Mireia Sulé Arimany, 1r Batxillerat B.
Un video genial! m'encaaantaaa *__*
ResponEliminaRespecte la teoria de Descartes sobre el penso, per tant, existeixo, i la pregunta de l'Issac, puc intentar dir alguna cosa...
A veure, estem d'acord en que si penso, tan jo com els meus pensaments existeixen. Segons el que ens ha dit l'Isaac, tot allò que existeix o que "és", té uns límits i, per tant, ha d'ocupar un espai a la realitat. Aquesta realitat, aquest espai, ha d'existir també per força, llavors. Allà m'he de trobar jo, que, com que existeixo, ocupo un espai també (sigui com sigui, encara que sigui un cervell amb potes o només un gas)... Crec que aquesta realitat ha de ser el món.
Per suposat, no té perquè ser tal i com el veiem ni res semblant, potser el que "veiem" només són els nostres pensaments; però el cas és que ha d'haber-hi, efectivament, una realitat.
Nataly Carreño
El vídeo és molt original! Tal i com han dit alguns dels meus companys, la teoria de Descartes "Penso, per tan existeixo" és la realitat i la pura veritat, ja que la única cosa que sabem que és real és la nostra ment i per tant, pel fet de pensar, podem saber que som reals, tot i que només aquesta part, ja que no sabem si moltes de les coses que estem veient són reals o potser fruit de la nostra immaginació...
ResponEliminaElena
1er Batx A.
Impressionant el vídeo, molt divertit!
ResponElimina"Penso, per tant existeixo" crec que diu molt aquesta frase ja que ja ens està dient que només pel simple fet de pensar, estem existint.
La idea de "realitat" pot variar ja que aquesta queda distorsionada, no sabem realment, no tenim cap certesa del que estem vivint ara mateix sigui la realitat pròpiament dita.
Molt bona interpretació!
ResponEliminaEn l'idea penso per tant existeixo, raona com pot saber que existeix si els sentits ens poden enganyar. La conclusió que extreu es que sino estigués pensant que existeix no existiria així que sap que existeix ja que està pensant.
Molt original i a l'hora molt ben explicat Descartes i la seva teoria, la qual crec que es molt bona.
ResponEliminaHola nois!
ResponEliminaMolt bé l'explicació.
Estic d'acord en el que diu molts de vosaltres,la primera veritat és que penso per tant existeixo,és la base del pensament.
Encara que cal distingir per exemple, si penso en una muntanya d'or és real que la penso però no és real la muntanya en què penso.
Per tant és real l'acte de pensar però no és el contingut del meu pensament.
Hola nois!
ResponEliminaM'ha agradat molt el vostre treball i personalment l'he trobat molt entretingut. Sobre la pregunta que heu plantejat: “Com es pot afirmar que alguna cosa és real si res del que ens envolta i que articula la nostra ment ho és”; penso que la resposta és que no podem afirmar-ho ja que no podem arribar a percebre el noümen. Per tant ens hauriem de plantejar-nos que tot allò que forma part de la nostra realitat realment no és la realitat absoluta (tot i que de vegades ens sembli inimaginable que el que estem vivint no és realment de la forma que ho percebem).
Sobre la pregunta de l'Isaac, jo penso que Descartes no pot demostrar l'existència del món a partir de la veritat indubtable que “jo sóc una cosa que pensa”, i per tant crec que ha de dubtar d'aquesta existència ja que l'única forma que tenim nosaltres per percebre l'exterior és a través dels sentits.